Ahir a l'hora del pati, quan eixia de la sala de professors per anar a prendre un tallat com faig cada dia, vaig ser testimoni d'un fet que em va fer pensar com anem de sobrats ací, al "primer món".
Resulta que una companya escarnia a un alumne perquè l'havia vist llançar al fem un entrepà sense ni tan sols haver-lo tret del plastiquet amb què sa mare (segurament molt amorosida) li l'havia embolicat. Ella li deia que això no estava bé, que el menjar no s'havia de tirar, però el xiquet (d'uns quinze anys ja, per cert) deia que és que no tenia fam, que amb el suc ja en tenia prou. Ella li digué que si no el volia que el guardara o que el donara a algú que el volguera.
Davant la insistència de la meua companya, el sense-fam va traure l'entrepà de la paperera (feia una pinta boníssima!), i en això va passar per allí un altre alumne a qui li'l va oferir. Aquest el va acceptar encantat i immediatament el va encetar i va començar a menjar-se'l amb molta gana.
Si ho veiem així, podem pensar que la fam és simplement la gana ( o no) de menjar, però no és el mateix tindre fam ací, a casa nostra, que a algun dels llocs del món on, per desgràcia, no tenen res que ficar-se a la boca.
És que no valorem la sort que tenim d'haver nascut ací? Tenim dreta queixar-nos de l'entrepà que ens ha fet la mare i dir que no ens agrada el que ens ha ficat? Pensem alguna vegada que si nosaltres no gastarem tant en tonteries per a després tirar-les, algú podria resultar-ne beneficiat?
Fes una ullada al que et conten en aquestes adreces i després torna a plantejar-te les preguntes anteriors. Ja veuràs com la teua opinió canvia.
I si no és així, almenys hauràs vist el món des d'altra perspectiva.
http://www.accioncontraelhambre.org/
http://video.google.com/videoplay?docid=6534983073957789683
http://www.fao.org/newsroom/eS/news/2004/51809/index.html
Resulta que una companya escarnia a un alumne perquè l'havia vist llançar al fem un entrepà sense ni tan sols haver-lo tret del plastiquet amb què sa mare (segurament molt amorosida) li l'havia embolicat. Ella li deia que això no estava bé, que el menjar no s'havia de tirar, però el xiquet (d'uns quinze anys ja, per cert) deia que és que no tenia fam, que amb el suc ja en tenia prou. Ella li digué que si no el volia que el guardara o que el donara a algú que el volguera.
Davant la insistència de la meua companya, el sense-fam va traure l'entrepà de la paperera (feia una pinta boníssima!), i en això va passar per allí un altre alumne a qui li'l va oferir. Aquest el va acceptar encantat i immediatament el va encetar i va començar a menjar-se'l amb molta gana.
Si ho veiem així, podem pensar que la fam és simplement la gana ( o no) de menjar, però no és el mateix tindre fam ací, a casa nostra, que a algun dels llocs del món on, per desgràcia, no tenen res que ficar-se a la boca.
És que no valorem la sort que tenim d'haver nascut ací? Tenim dreta queixar-nos de l'entrepà que ens ha fet la mare i dir que no ens agrada el que ens ha ficat? Pensem alguna vegada que si nosaltres no gastarem tant en tonteries per a després tirar-les, algú podria resultar-ne beneficiat?
Fes una ullada al que et conten en aquestes adreces i després torna a plantejar-te les preguntes anteriors. Ja veuràs com la teua opinió canvia.
I si no és així, almenys hauràs vist el món des d'altra perspectiva.
http://www.accioncontraelhambre.org/
http://video.google.com/videoplay?docid=6534983073957789683
http://www.fao.org/newsroom/eS/news/2004/51809/index.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada